Us sona la cançó de Don Federico? Potser l’heu sentit al pati de l’escola, o segurament us l’han cantat a casa.
Comença així: “Don Federico mató a su mujer, la hizo picadillo y la puso en una sartén. La gente que pasaba, olía que apestaba, era la mujer de don Federico…”
Es tracta d’una cançó popular, l’origen de la qual se situa cap a principis del segle XX, i la cantaven les nenes per saltar a la corda, a la goma o per a donar palmes, i innocentment saltaven o jugaven sense parar esment a allò que cantaven. Segurament si haguessin tingut l’oportunitat d’analitzar-la i reflexionar sobre ella haguessin pogut entendre el seu significat i ser crítiques, ja que amb una cruesa i indiferència brutals, en la cançó es relata un acte de violència de gènere. Federico era un assassí maltractador i la gent que passava era còmplice d’aquest acte amb el seu silenci.
Hi ha altres cançons semblants que també es cantaven fa 50 anys com: “Antón Carolina va matar a la seva dona, la va posar en un sac i la va donar a moldre; el moliner va dir, això no és farina sinó la dona d’Antón Carolina” o “El botxí Sancho Panza, ha matat a la seva dona, perquè no li dóna diners, per a anar-se al cafè” o “Manolo Pirolo amb un ou només va matar a la seva dona la va fer trossos la va posar a vendre”…
Segons Maria Lluïsa Cunillera, filòloga i professora: “Don Federico, com tantes altres, són produccions populars terriblement masclistes. Perpetuen la violència contra les dones de manera perversa, tractant el fet com un joc. És molt important que des de la família, el col·legi i la societat tallem aquesta cadena. Aquestes històries o jocs han d’anar acompanyades d’un comentari crític de l’adult (família, docents) que faci veure als nens i les nenes que aquesta violència no pot existir”. És cert que hi ha qui defensa aquesta cultura popular com un tresor cultural, però també és cert que hi ha moltes mostres de tradicions populars que no tenen aquest component de violència.
No s’ha de censurar, és una oportunitat per la crítica
Per la seva banda, el professor i autor de jocs per a projectes educatius Oriol Ripoll considera que no ha de ser un problema que actualment un nen canti aquesta cançó. “Ha de ser una bona oportunitat per a reflexionar sobre què explica i quina opinió tenim sobre la violència de gènere. El xoc cultural que pot suposar a un nen adonar-se del que diu quan juga pot ser una bona manera de reflexionar sobre les pròpies accions i valors”. Amagar aquestes o altres cançons més actuals, o prohibir-les, no és la millor opció per a acabar amb un problema; el coneixement, la informació, la reflexió, l’anàlisi crítica constant, és la millor opció.
Existeixen moltíssimes cançons amb lletres que lloen la poètica de l’abandó, els estereotips sexistes, la discriminació per raó de sexe… Si formem a ciutadans i ciutadanes que siguin capaces d’exercir un pensament crític, seran persones capaces de dialogar de manera contemporània i de manera coherent amb els textos, siguin del segle que siguin i siguin de l’índole que siguin, per tant el problema no està tant en l’emissió del text sinó en els receptors/as. Som els receptors/as els qui hem d’exercir una postura de pensament crític per a interpretar els textos. No es tracta de deixar d’escoltar-los, es tracta de saber escoltar-los.
*Fonts:
«La cançó de Don Federico» de Ana Panteoni a El País, 12/01/19
-Propuesta didáctica 150 canciones para trabajar la prevención en la violència de genero en el marco educativo ( Ajuntament de València, 2013)
AMPA Sadako 